23 de gen. 2013

Sobirania? On?


En realitat deuria de estar content, satisfet i esperançat per la declaració de sobirania aprovada esta vesprada al Parlament català.

Però no puc. La sensació es de buit, de fracàs. De haver perdut una oportunitat única i irrepetible de haver començat amb bon peu la construcció de un nou gran estat.

Amb la quantitat d´informació, producte de 300 anys de colonialisme espanyol. Amb els precedents de mals governs, de males gestions, d´un model heretat del borbonisme hispànic, era la primera oportunitat de començar a fer les coses be pel nostre conte.

De inici el aprofitar la canoa a Ítaca que proposava una coalició maltractada políticament a les urnes després de deixar fer i desfer al govern espanyol. De aplicar polítiques que mai han funcionat a cap puesto (que s´ho pregunten a Pinochet per exemple, jo preste la ouija) , de represaliar violentament, porra en mà i a costa dels ulls del personal als opositors al estatus quo, sense exigir una depuració real de responsabilitats, una neteja política i un cambi total de model. Es un error històric.

I més després de la multitudinària manifestació del 11 de setembre  Eixos milions de persones no van eixir al carrer per fugir de Espanya fora com fora. Volien fugir de eixe model caduc i fracassat. No només era el seu sentiment patriòtic de  alliberament nacional. Era la espurna de esperança de construir un nou estat.

Per continuar amb el desatròs text aprovat, no puc oblidar la menció explícita a la UE. I torne a parlar de precedents. De Islàndia. Cal recordar que un dels models que han funcionat fa poc, per eixir de la crisi especulativa europea ha sigut precisament el posar terra de per mig amb la unió europea, la moneda única i les polítiques neoconservadores aplicades des-de Brussel·les, els thinks tanks nord-americans i els bancs internacionals? A propòsit de què es dona per suposat que es deu de incloure una submissió de sobirania d´eixe calibre a una declaració de sobirania tant de temps perseguda i sofrida?

I torne al primer punt, perquè si al cas de Islàndia han enviat al trullo a banquers i polítics per tota la jugada prèvia que havien fet. El no posar terra de per mig suposa el legitimar als seus sequaços natius. Plas plas.

Tot aixó sense parlar encara de la renúncia identitària més greu. La del marc històric, cultural i lingüístic que es compartit pel personal de esta part de la Mediterrània.

Que no es "annexionar-se" a ningú, ni fer paternalisme neo-colonial, ni assumir competències de altres territoris.Ni molt menys ficar el fre de mà a un procés d´ independència circumscrit al Principat.

Algo tan senzill com una menció explícita als Paisos Catalans, a la declaració de sobirania es de facte un reconeixement legal internacional de la identitat pròpia d´eixos territoris i del seu dret a la autodeterminació. Vulguen o no fer ús de ell. Ara o en un futur hipotètic, o mai. Igual que la possibilitat de afegir-se voluntària i democràticament a un altre estat, que em sembla que ningú ha tingut en conte els territoris sense possible estatalitat pròpia, com la Franja de Ponent o la Catalunya Nord. O la possibilitat de aplicar un nou marc o model de estat als territoris que sí tenen eixa possibilitat, ja siga una federació entre estats, o la confecció de un estat plurinacional (colló com Bolivia p. ex.). Que possibilitats hi han moltes. I més fàcil serà tenint un referent de reconeixement legal. O no?

Si nosaltres mateixos no es apliquem lo que sempre hem reivindicat, de qui anem a esperar que ho façen? de Garzón? del Constitucional espanyol? Estem bojos?

Després de 300 d´ocupació, repressió, expoli, canibalisme cultural i neo-colonialisme, tanta pressa tenim que no podem fer les coses bé?

Igual sóc un bronques sense solució, o me he tornat boig del tot. Però no puc estar satisfet amb eixe tros de paper. Per mi aixó no es una declaració de sobirania, es un teatre de titelles per callar als dissidents i posar una cortina de fum per tapar eixe model continuista que ens volen imposar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada